Com li dic al meu alumnat: "la setmana que ve s'acaba el mes i comença novembre, ja hem passat l'ecuador del trimestre més llarg" i no és per agobiar però és que el temps vola, com deia a l'ultim post.
Avui vull comentar dues cosetes viscudes al llarg d'aquest mes.
La primera és l'inici del CONTACONTES sempre amb tan d'èxit i tan encissador per l'alumnat i per a mi.
Que senzill, que fàcil, que "poc de temps" ocupa i quin aprenentatge tan gran. Quan venia de l'escola anava repassant totes les competències que estan treballant en aquesta activitat i ben segur que me'n deixe alguna:
- Autoestima
- Responsabilitat individual
- Expressió oral
- Expressió corporal
- Comprensió lectora
- Autorrealització personal
- Creativitat
- Reflexió de les situacions
i ademés s'ho passen bé.
Tan sols hem anat dos dies, el primer d'organització de parelletes, normes, temps i espais i el segon que ja pràcticament ha anat a soles. A posteriori l'alumnat em pregunta, em conta, em diu tota una sèrie de reflexions que em fa vore com els fa i els farà crèixer i madurar aquest projecte. Quan em diuen: "és que no es porta bé i jo li dic..." (segur que després ho interioritzaran per a situacions que viuran ells i elles amb 10 anys) o "Manolo, m'agrada tan que s'ho passe bé i té unes ganes..." (jo, difícilment els puc donar eixa emoció i eixa sensació de protagonisme i de saber que 'gràcies' a ell/ella un xiquet està xalant, s'ho passa bé) o "jo creia que no m'entenia en valencià però sí, avui he vist que sí" o "em senyalava els dibuixos i em preguntava que era i jo li 'ensenyava' paraules que no coneixia" (això ens ho diu a nosaltres un xiquet i ens sentim pagats de la feina que fem, imagineu-vos un/una alumne/a de 10 o 11 anys com es deu sentir, se'm posen "els pèls de gallina", jajaja).
Sí QUÈ BÉ!!! poder dur endavant el contacontes i ja comencen a aparèixer 'quadres' per al record.
La segona és l'experiència que he començat aquest any de no posar nota numèrica a les proves o exàmens. No sabia el que passaria i així li ho vaig dir a una mare en la reunió de pares i mares, i ara, després de tres exàmens, comence a estar molt content d'haver posat en pràctica aquesta dinàmica i crec que no és una visió subjectiva i 'cabuda' meua perquè si no observarà un profit ho deixaria de fer, però... vos conte:
primer ha desaparegut l'angoixa o el protagonisme en el moment de repartir els fulls corregits, l'alumnat ja no s'amaga ni s'exhibix, senzillament repleguen la seua prova i es posen a mirar-la, llegir-la, comprovar-la, quan abans el que havia tret un 3 no tenia massa ganes de posar-se a mirar les errades i menys davant dels/de les companys/es, ja es sentia prou humiliat, i el que tenia un 7, un 8 o un 9 no li feia falta mirar el que no tenia bé, "total he tret un notable o un excel·lent, que més em dona si hi ha alguna cosa equivocada",
i segon, no ho sé però m'ho imagine, jo sempre done els exàmens a casa per a que els pares i mares els signen però, ara, m'imagine al papà o la mamà sentaet/eta al costat del seu fill/a mirant la prova, comprovant les errades, pensant la inevitable "nota numèrica" que ha tret, parlant del sentit de la pregunta, de com l'ha entés, de si el mestre l'ha escrit bé, de si la resposta és l'adequada, de l'errada tonta, de l'errada perquè no tenia ni idea, dels encerts perquè la resposta 'l'han clavat'; ufff!!! se'm tornen a posar "els pèls de punta" perquè sense voler estar reben una altra classe, un reforç, un aclariment d'idees i conceptes que abans si havies tret un 8 era: "molt bé, fill/a" o si havies tret un 4 era: "has d'estudiar més". Estic content, SÍ!!!, QUÈ BÉ!!! poder viure aquestes experiències i contar-les i aprendre dia a dia que la tasca es pot fer un poquet millor. QUÈ BÉ!!!
